Davant el complex escenari que la pandèmia de la covid-19 ha generat, moltes persones es pregunten si les coses tornaran a ser com abans o si més aviat pot ser l’oportunitat per avaluar, fer balanç, qüestionar l’estil de vida que portàvem i veure quins aspectes caldria canviar. Els més escèptics (o realistes?) creuen que es tornarà a allò d’abans per aquesta tendència innata a no moure’ns del territori conegut, de les pseudoseguretats que ens hem creat, i més encara en un temps en què la incertesa s’ha fet més palpable i es fa difícil fer qualsevol tipus de projecció de futur, encara que sigui proper.

Aquests dies he pogut conèixer l’interessant treball que desenvolupa un col·lectiu de persones a Xile amb l’ànim de rescatar els tan subestimats “oficis”, tot contribuint a la investigació i difusió d’aquests oficis. Sabaters, herbolaris, teixidors, terrissaires, picapedrers, orfebres, cistellers, apicultors… -cultors de diferents sabers que, al llarg de la història de la humanitat, han anat donant resposta o cobrint les diverses necessitats de l’ésser humà, i que actualment tenen seriosos problemes de supervivència davant dels productes industrialitzats.

Són diverses les característiques comunes d’exercir un ofici:

– Es tracta de treballs fets a mà, per la qual cosa cada peça, objecte o producte és únic. En cada un d’ells, l’artesà ha deixat impresa la seva empremta. Són productes que transmeten història, identitat, cultura… una manera de concebre la vida.

– Treballar amb les mans no implica que no calgui, al mateix temps, un treball mental. Cal dissenyar i desenvolupar tot un itinerari per aconseguir el que es vol, amb la qual cosa es dona una harmonia entre el treball manual-corporal i el treball intel·lectual. Tots dos units per crear.

– El treball fet a mà submergeix en una altra vivència del temps i de l’espai. Es viu l’evolució de les coses, que no “neixen” al supermercat o en un centre comercial, sinó que, perquè hi hagin arribat, ha calgut tot un procés, des del moment en què es van engendrar, en la ment de l’artesà, la provisió dels materials, l’execució, l’embalatge, la difusió o la distribució… Llavors es veu la vida també com a procés.

– Es dona una relació més harmònica i propera amb l’entorn. Són conscients que aquesta matèria primera que la terra els ofereix demana, d’alguna manera, que també sigui  aportada a la terra. És per això que a les cultures indígenes es fan rituals d’agraïment o “pagament” a la pachamama. O, si s’extreu una mica de bosc, com és el cas dels maputxes, es planta alguna cosa a canvi: “tu em dones, jo et dono”. És el principi de reciprocitat, tan viu en aquestes cultures.

– Hi ha un sentit de responsabilitat en el fet de poder traspassar aquest saber a altres persones, a altres generacions. En molts casos són famílies que de generació en generació han anat entregant l’experiència acumulada. Per això es parla de “bon ofici” quan aquest s’exerceix amb mestria, quan qui ho realitza es converteix en un veritable mestre d’aquest saber, no quedant-s’ho per a ell sinó lliurant-lo amb generositat.

– En general, gaudeixen del seu treball. El gaudeixen. Creen i es recreen en ell. Una cosa molt allunyada dels treballs alienants als quals està sotmesa tantíssima gent. Aquest aspecte del “gaudir” de l’ofici no és menor ja que d’aquí brolla entusiasme, alegria de viure i creativitat. El lema d’una cooperativa del sud de Xile, diu així: “Si no és divertit, no és sostenible”.

L’ofici requereix una especial vocació i habilitat per desenvolupar-lo, generant, a més, un estil de vida. Gabriela Mistral, l’excelsa poetessa xilena, es referia a l'”ofici” com “eix de la vida”, com a centre des del qual s’irradien altres aspectes, altres realitats.

Tot això ens ha de portar a pensar que viure és el més essencial dels oficis. Potser valdria la pena contemplar amb més deteniment i interès aquest humil i valuosíssim treball dels oficis, ja que n’emana una saviesa que ens podria il·luminar per fer de la nostra vida una obra única i irrepetible.

Lourdes Flavià