Sovint, davant d’una crisi política es reivindica el diàleg. Però aquest diàleg té les seves condicions. En primer lloc, per a dialogar cal estar disposat a escoltar. I escoltar és més que sentir. Escoltar vol dir fer-se càrrec de les raons del nostre interlocutor i deixar-nos interrogar per elles.

El diàleg no és només de paraules. Dialoguem també amb la mirada. El lingüista Sebastià Serrano recorda que la paraula humana pot tenir cent mil anys, però una mirada pot tenir-ne milions, està carregada de força i d’eloqüència. Dialoguem també amb el to de veu, amb les mans, amb la proximitat, amb els gestos, amb la tendresa. De la mateixa manera que en la música, els silencis tenen fins i tot més valor que les paraules; també en el diàleg els silencis són eloqüents. En la civilització occidental solem esperar sempre una resposta immediata. En altres civilitzacions no és així. De vegades la resposta es fa esperar uns minuts. Altres, molt més temps. Deia Ignasi de Loiola que la paraula és de plata, però el silenci és d’or.

D’altra banda, creiem que «parlant la gent s’entén» i és evident que això no és una veritat absoluta. Almenys no sempre és així. A vegades confonem el diàleg amb una juxtaposició d’arguments i oblidem que una cosa és entendre i una altra de més profunda, comprendre. Quan la gent s’estima, s’entén i es comprèn. I tota persona és digna d’amor pel sol fet d’existir.

El diàleg polític, per a ser autèntic, demana negociació, i la negociació implica renúncia. Si ens fem càrrec d’aquests paràmetres, llavors el diàleg podrà ser de veritat fecund.

Els nostres diàlegs demanen un salt qualitatiu. Si no, són només caricatures o posades en escena vàcues.

Jaume Aymar Ragolta

IMPRIMIR