Edgard Morin és un filòsof francès quasi centenari. La seva longevitat ha anat acompanyada d’un maduració del pensament que el fa especialment creïble. Definit com “el filòsof de la complexitat”, un dels seus aforismes és: “Cal reconèixer la complexitat de la realitat i la realitat de la complexitat”; el decurs dels esdeveniments actuals ha anat ratificant aquest brillant raonament. Efectivament, la realitat és complexa i, de vegades, molt complexa. Tan la pandèmia com les conseqüències polítiques, econòmiques, socials, culturals, religioses que se’n deriven, en són molt de complexes. Fins i tot el que ha fet pensar si aquest virus no ha estat dissenyat en un laboratori és la seva simplicitat intrínseca, tan artificial com poc humana.

Decisió i error

No és fàcil decidir, però cada dia la vida ens porta a prendre decisions. I podem errar i de fet, errem. Potser errem més vegades que no encertem. Però com escrivia un autor renaixentista, “més val fer i equivocar-se que no fer i equivocar-se”. La tendència a simplificar en excés les qüestions complexes ha creat una mentalitat molt difosa, però feble. Probablement és una contaminació del pragmatisme segons el qual l’interès i importància d’un concepte resideix únicament en els efectes directes que considerem que pugui tenir en la conducta humana, lluny d’una segona reflexió. I aquesta mentalitat pot ser també fruit  de la persistència d’un pensament analític que cerca exclusivament fer una dissecció de la realitat en parts, oblidant el tot. Els qui estan persuadits d’aquest dos elements  –pragmatisme i pensament sistemàtic excloent- ens volen convèncer que gairebé tot és previsible. Però la pandèmia provocada pel coronavirus i les seves tràgiques conseqüències -més enllà d’algunes veus solitàries que ara reconeixem com a profètiques- no era viscuda pel gros de la humanitat com a previsible. Morin, en el seu article Festival d’incertituds, escrit arran del Covid-19 sosté que “l’experiència de les irrupcions d’allò que és imprevisible en la història no ha penetrat en absolut les consciències.”

Creure per familiaritat 

Podríem preguntar-nos pels motius d’aquesta impermeabilitat; també són complexos: ja al segle XVIII David Hume sostenia que les creences no es basen en la racionalitat, sinó en la familiaritat. I posava com a exemple la sortida del sol: si creiem que tornarà a sortir demà, no és per un raonament lògic, sinó perquè estem acostumat al fet que cada dia torni a sortir. Creure els astronautes no van arribar a la lluna (com alguns han sostingut i difós i no pocs acríticament s’han cregut) no es basa en la lògica, sinó en el fet que estem acostumats a veure la lluna com un astre inabastable. I sabem que ni la lluna és astre que brilli amb llum pròpia, ni és tampoc inabastable. D’infant, a primària, el curs 1966-67, el professor ens explicava, mitjançant unes operacions matemàtiques pràcticament incomprensibles per la nostra edat, que era impossible arribar a la lluna. Només dos anys després, l’estiu de 1969, s’hi va arribar.

Hiperespecialització o transdisciplinarietat

Morin en l’article més amunt citat, es pregunta “com confrontar, seleccionar, organitzar els coneixements de manera adequada i relacionant-los, integrant en ells la incertesa. Tot allò que ens semblava separat està entrellaçat i una catàstrofe sanitària converteix en catàstrofe en cadena la totalitat d’allò que és humà. I conclou que la ciència està afeixugada per la hiperespecialització, que provoca tancament i separació en compartiments els sabers especialitzats, en lloc de buscar la comunicació entre ells.

A d’altres llocs Edgard Morin ha defensat el mètode de la transdisciplinarietat  i ha fet seva la definició del físic romanès Basarab Nicolescu (1996) quan sosté “la imperiosa necessitat de proposar, viure, aprendre i ensenyar un pensament complex que torni a teixir les disciplines com a possibilitat d’humanitat en completesa. Només d’aquesta manera es venceria l’eterna limitació i fragmentació del subjecte separat de si mateix en la recerca del coneixement.” Un posicionament que pot portar a un humanisme degenerat.

A l’article, Morin proposa també que la nova via política-ecològica-social que a partir d’ara s’obre, hauria d’estar guiada per un humanisme regenerat. No descriu els postulats d’aquest nou humanisme però, com hem vist, ja n’ha establert les línies de força: la complexitat, l’obertura a l’imprevisible o un mètode veritablement transdisciplinari d’atansar-se a la complexitat.

Finalment el filòsof francès es pregunta: ¿hi haurà una nova empenta de vida en convivència i amor cap a una civilització en la qual es desplegui la poesia de la vida, en la qual el “jo” s’expandeixi en un “nosaltres”? La poesia de la vida deu ser el reconeixement, mitjançant la bellesa, del misteri en el qual vivim immersos. Es torna a posar en relleu l’aforisme de Dostoiewsky, “La bellesa salvarà el món”. L’expansió del “jo” vers un “nosaltres” deu ser el reconeixement de la fraternitat existencial que defensa la línia editorial d’aquesta revista i que amb el confinament a escala mundial s’ha fet especialment palesa. Efectivament els postulats del realisme existencial i les conseqüències que se’n deriven, poden ser una magnífica eina d’interpretació i un oportú posicionament de joia serena davant la realitat. Potser només des d’ells es pugui anar esculpint aquest humanisme regenerat que proposa Edgar Morin.

Jaume Aymar