Noves formes d’exercir la caritat en un nou entorn tecnoeconòmic
Normalment associem la caritat a una de les tres virtuts teologals. No obstant això, també s’utilitza el terme caritat per a definir un sentiment que impulsa l’individu a ser solidari amb els que l’envolten.
Normalment, quan exercim la caritat utilitzem la tècnica de les dues butxaques. En una hi posem els diners que guanyem i, des d’aquesta, traspassem a l’altra butxaca els diners que destinarem a donar resposta al nostre sentiment de responsabilitat social, alhora que tranquil·litzem la nostra consciència.
Des d’un punt de vista econòmic, podríem traçar una línia imaginària que enllacés la caritat amb la rendibilitat. En un extrem hi hauria l’afany d’optimitzar la rendibilitat de les nostres inversions i, en l’altre, aquells recursos que destinarem a la solidaritat dels quals no esperem obtenir cap tipus de retorn.
Des de fa un temps ha sorgit la idea que és possible trobar un punt intermedi entre ambdós extrems, en el qual es considera que es poden dur a terme inversions en projectes que comportin un impacte social, però que no han de ser, necessàriament, objecte d’una donació o estar exemptes de rendibilitat. És a dir, es considera que és ètic ser solidaris i, alhora, obtenir una certa rendibilitat d’aquest acte de generositat.
Aquestes inversions reben el nom d’inversions d’impacte social o, en anglès, de venture Philanthropy. La inversió filantròpica consisteix a fer coincidir l’ànima de la filantropia amb l’esperit d’inversió, fet que acaba comportant un alt compromís i un enfocament a llarg termini, capaços de crear un impacte en la nostra societat. És un concepte nou per a nosaltres, encara que el terme va ser encunyat ja fa temps per John D. Rockefeller III: el 1969.
A primera vista pot semblar que diluïm un valor tan alt com és el de la generositat, però, el que passa és que s’estan ampliant les formes en les quals es concep la manera d’exercir la solidaritat. No sembla una aportació tan desenraonada, en una societat que prioritza sobretot les relacions causa-efecte i la immediatesa. Y en què es busca que totes les coses tinguin un resultat mesurable i l’individu cerca una intervenció més directa sobre la seva aportació solidària.
Nous temps, noves formes. El que no canvia és el fons: continua vigent la necessitat de participar en la construcció d’un món més just i solidari. En aquest nou entorn, la majoria dels emprenedors socials, a més de la seva encomiable «capacitat d’entrega», tenen un alt nivell de resiliència i viuen esperançats en l’acció transformadora de la seva missió. Tot i això, per a poder continuar aconseguint recursos econòmics que financin els seus projectes, han de ser capaços d’incorporar a les seves estratègies nous instruments. Formats més d’acord amb les necessitats i expectatives d’aquells individus que continuen estant disposats a invertir en solidaritat.
David Martínez
Deixeu un comentari