Justícia restaurativaEn Luis té quinze anys i surt amb la bicicleta a fer una volta pel poble, hi ha poc trànsit i s’anima a pedalar per la carretera que divideix la vila en dos. En un revolt un camió l’avança, en Luis perd l’equilibri i cau per un barranc, afortunadament petit. El conductor del camió no s’adona de res i segueix amb la seva rutina. En Luis només es trenca un braç, però ha d’esperar a ser socorregut perquè ningú ha vist l’accident. Aquest cas, real, serveix per a reflexionar que moltes vegades, davant de situacions de dolor, fins i tot havent-hi víctimes, qui ocasiona el dany no se n’adona, no ho sap, no n’és conscient.

La justícia restaurativa busca una resposta sistèmica a situacions de dany, procurant així la reparació i no el càstig. Es contraposa a la justícia punitiva i suposa un canvi de mentalitat que convida a renunciar a la set de represàlies. “La justícia implica perdó, si no és venjança“, repetia als seus deixebles Julio Chana, advocat i acadèmic xilè, que va ser el primer degà fundador de l’Escola d’Economia de la Universitat Catòlica de Xile.

La visió sistèmica procura comprendre el problema que ocasiona el dany, més enllà de la falta concreta i facilitar que les persones i les institucions facin processos que els permetin, no només no repetir les mateixes situacions nocives, sinó prevenir-les i comprendre les parts. És així que es parla més d’ofensor que de culpable i que es treballa amb les víctimes perquè curin el seu dolor com a part del procés. Es realitza una mediació perquè les parts s’acostin entre si i se les convida a participar en la resolució del cas. La justícia restaurativa no se cenyeix als principis legals abstractes, busca solucions diferents per a cada cas, perquè efectivament els mals de les persones són únics.

Aplicar justícia restaurativa no és un canvi immediat, però és molt efectiu perquè és sanador. Està comprovat que una de les emocions més nocives que podem tenir els humans és el rancor i la ràbia, elles vénen de la impotència. La justícia restaurativa busca precisament treballar perquè les persones reverteixin aquestes emocions. A un ofensor que aconsegueix fer un procés i es penedeix sincerament del seu comportament equivocat o nociu, li dol profundament la seva falta o error, es fa càrrec de les seves accions i busca reparar aquest mal. Moltes vegades les persones som ignorants dels mals que podem cometre, del mal que fem als altres. Altres actuem per por, altres simplement per límit o malaltia.

En el món dels culpables n’hi ha un nombre important que mai descobreix l’origen dels seus comportaments, que mai demana perdó, que no té accés a generar un canvi en les seves vides o a poder rebre un tractament adequat. És sabut que quan una persona és castigada no necessàriament aprèn i que la presó torna les persones pitjors, per això aprendre a perdonar i aplicar justícia restaurativa forma part de la tan necessària cultura de la pau. La pràctica restaurativa s’ha d’introduir en les nostres relacions des de la nostra tendra infància. Entre un nen o nena que aprèn a venjar-se i un altre que aprèn a restaurar i rescabalar, hi ha un salt qualitatiu que ens urgeix.

Elisabet Juanola Sória