La força per construir la pauS’ha parlat molt de les actituds pacifistes fonamentades en la no-violència. L’home que ha caracteritzat aquesta postura ha estat Ghandi i la seva lluita no violenta, a l’Índia. Altres homes i dones del nostre segle, amb el seu testimoni, i sovint lliurant la pròpia vida, han estat referents d’aquesta actitud no violenta. El moviment pacifista ha estat una de les grans troballes del segle passat i és vigent, més que mai, en aquest temps que estem vivint.

Sembla que el pacifisme sigui contrari a la violència, que siguin dos termes incompatibles. Però em sembla que hem de recuperar la paraula violència, ja que no podrem assolir la pau sense una certa “violència”. Amb la violència passa semblantment com amb els conflictes. Violència vol dir força, energia i, igual que el terme conflicte, és una realitat neutra, ni dolenta ni bona, és necessària per a la vida de cada dia. Fem violència quan hem de sortir del metro, tothom hi entra i se’ns pot passar la parada; quan els pares fan pressió insistent per trobar un lloc a l’escola per al seu fill, que realment ho necessita; quan fem una vaga de fam, o quan fem una acampada davant un estament oficial per reclamar més justícia.

Però, quina és la pedra de toc per a distingir la violència refutable de l’acceptable? Aquest és un punt que s’ha de tenir molt clar. La pedra de toc fa referència a dues realitats: una, envers les persones (sobretot la seva llibertat i dignitat), i l’altra, envers les coses. La violència refutable, dolenta, és aquella que doblega, trenca, sotmet la llibertat de les persones i destrueix les coses. Per contra, la violència que necessitem per construir la pau al món és aquella que respecta i accepta la llibertat humana, que respecta i vetlla per les coses, l’art, la bellesa, etc.

Si deixem que els antisocials, els de tarannà guerrer, els baralladissos, els fanàtics monopolitzin el terme violència, ens quedarem sense recursos per posar en peu el món de la pau. S’han d’articular els esforços constructius, solidaris en una lluita, en una mena de combat, on sempre es respecti la llibertat per construir, mai per destruir.

I no es pot construir un món amb més pau, justícia i solidaritat, sense energia, força i esforç. És necessària aquesta “violència”, començant per la violència amb un mateix. Amb la comoditat, el mínim esforç, no assolirem la pau. Cal una certa força per sortir d’aquestes actituds passives.

I una de les actituds més passives i més subtils és la que es deriva de les necessitats que tenim els éssers humans d’estimar i ser estimats, i aquesta necessitat que ens estimin ens porta a exigir que ho facin. Quan aquesta exigència esdevé una imposició forçosa, impedim allò que precisament volem assolir: que ens estimin. Com diu el punt VI de la Carta de la Pau dirigida a les Nacions Unides, tot aquell que redueixi, esclavitzi o vulgui doblegar la llibertat de l’altre està impossibilitant que al món hi hagi pau. Només qui respecta i afavoreix la llibertat dels altres, possibilita l’estimació i, per tant, la pau. Sense llibertat no pot haver-hi pau. Sense llibertat es desenvolupa la imposició d’un amor possessiu, que provocarà violència destructiva a l’àmbit familiar, social i polític. Quants matrimonis, amics, grups socials volen dominar-se mútuament i ofeguen l’altre revestint-se de la paraula amor! Hem de ser forts per lluitar de manera pacífica contra aquests pseudo-amors que porten a la guerra i no a la pau.

La societat ha de fer un canvi, una conversió: la pau no s’esdevé sola, són molts els obstacles individuals, socials, personals i estructurals. La pau passiva en l’àmbit personal, quan es defineix com a manca de participació i democràcia, porta a una vida tranquil·la. Però la pau sorgeix més d’una línia activa que viu les confrontacions, les imposicions i els conflictes i els aborda amb força i decisió. Utilitzant les vies democràtiques, sense doblegar ni forçar mai la llibertat, però amb l’energia necessària, hem de treballar perquè es puguin resoldre les grans qüestions que tenim plantejades.

Jordi Cussó Porredon