D’ençà que l’home té ús de raó, una de les seves principals preocupacions ha estat sempre com millorar la seva qualitat de vida i de quina manera afrontar la seva finitud. La religió i la filosofia han fet importants aportacions al llarg de la història, tant pel que fa a la inquietud transcendent dels individus, com a l’acceptació de les pròpies limitacions.
Tot i això, en aquest moment de la nostra història, l’evolució tecnològica que vivim pot començar a fer canviar tant el concepte de supervivència, com la manera com hàgim d’afrontar les nostres limitacions físiques al llarg de la nostra vida, cada vegada més llarga.
Si durant el segle xx es parlava de criogenitzar els cossos de persones que patien una malaltia irreversible amb l’objectiu de descongelar-los quan s’hi hagués trobat un remei, el segle xxi s’està consolidant com la fita de la història en què l’ésser humà podria arribar a superar la barrera de la mort.
En concret, es considera que cap a l’any 2030, la combinació de robòtica, biotecnologia i intel·ligència artificial obrirà un ampli ventall de possibilitats a l’ésser humà que li permetran vèncer malalties incurables actualment, millorar les capacitats físiques i intel·lectuals, reparar internament els nostre cos o traspassar el funcionament del nostre cervell a un ordinador que el reproduiria virtualment.
Què és el que empeny l’ésser humà a caminar en aquesta direcció? Evidentment hi ha factors lligats a la voluntat de supervivència de l’individu i de l’interès per millorar la seva qualitat de vida i el seu intel·lecte, però la clau està principalment en el que s’anomena «la Singularitat». La Singularitat és un terme que el 1993 va encunyar el científic i escriptor Vernor Vinge i que ha estat popularitzat per Raymond Kurzweil arran de la publicació del seu llibre La Singularitat és a prop.
Amb el terme singularitat es fa referència a aquell punt de la història en què les màquines superaran els éssers humans i, al seu torn, aquestes màquines crearan noves màquines cada vegada millors i més superiors. Sembla lògic, doncs, que l’ésser humà no vulgui quedar-se al marge de l’evolució de les màquines i que, per tant, tendeixi a cercar una hibridació entre el cos biològic i la màquina, creant el que es denominen post-humans. Així, doncs, l’evolució i la perfecció d’aquesta hibridació donaria lloc al transhumanisme.
Per a veure fins a quin punt és pròxima aquesta predicció, basada científicament en la Llei de More, respecte de la realitat, no cal més que analitzar la creació de la Universitat de la Singularitat situada a Silicon Valley, creada per empreses i institucions tan capdavanteres com Google i la Nasa. La Universitat de la Singularitat no és una universitat corrent que imparteixi carreres universitàries o un think tank en què es debat sobre possibles tendències, sinó que se centra en la investigació focalitzada en l’abast de la singularitat tecnològica.
Al primer cop d’ull, la idea del transhumanisme ens pot semblar escabellada, o potser una utopia impossible d’assolir. Això no obstant, alguns dels principals avenços de la medicina, la neurobiologia, la robòtica, la biotecnologia o la impressió 3D i 4D van fent presents en la nostra vida certes premisses transhumanistes.
La utilització de la cirurgia plàstica per a aconseguir un cos perfecte, la selecció d’embrions per a generar un embaràs, el diagnòstic prenatal amb l’objectiu de discriminar embrions que comportin malformacions, la creació d’òrgans humans a través d’impressores 3D, la modificació neuronal per a tractar malalties psicològiques, les operacions quirúrgiques mitjançant la utilització de robots d’alta precisió… Tot això, independentment d’un gran nombre d’estris, com són els smartphones, navegadors, rellotges que gestionen la teva salut i la teva vida, ulleres intel·ligents i múltiples accessoris tecnològics als quals l’individu pot accedir i que curiosament cada vegada estan més a prop del cos. El pas a integrar-los dins el nostre propi organisme no és lluny. No és això el principi d’una hibridació de l’home amb les màquines?
Vist que darrere d’aquesta filosofia transhumanista hi ha importants interessos econòmics, no és estrany que els principals avenços no estiguin tant al servei del bé comú com de prioritzar els interessos de les persones que estiguin disposades a pagar per això.
Molt interessants són les reflexions de tipus moral, antropològic i filosòfic que van sorgint respecte a aquest tema. En aquest sentit, algunes de les preguntes sense resoldre que deixaria el transhumanisme sobre la taula serien: Podem identificar el transhumanisme amb la felicitat? Què passaria amb tots els éssers humans «imperfectes» o amb limitacions que poguessin tenir accés al post-humanisme? Quin és el sentit de viure eternament? ¿Millorar l’individu físicament voldrà dir millorar-lo també èticament i moralment?
En definitiva, independentment de les percepcions que tingui cadascú sobre el camí que seguirà el transhumanisme, el que és clar és que l’evolució tecnològica ens està ajudant indefectiblement a millorar les nostres limitacions biològiques. Tot i això, la gran pregunta és si el fet de tenir a l’abast la Singularitat Tecnològica ens ajudarà també a millorar com a éssers humans.
David Martinez
Deixeu un comentari