En aquest episodi compartim la filosofia de la Universitas Albertiana. Els seus principals èxits i algunes aportacions per a la vida en pau i plenitud a través de l’experiència de viure i aprendre.

Després de pensar una bona estona, em va venir al cap un vídeo que havia vist, on s’explicava com la creixent interacció que s’estava produint en les xarxes socials estava redirigint la nostra atenció des d’altres activitats cap a aquest món digital ple d’informació i de nous contactes.

El més interessant del cas és que aquesta capacitat de captar l’atenció per part de les xarxes socials no és tan innocent com sembla d’entrada. Cada segon d’atenció que aconsegueixen de nosaltres, que es tradueix en la capacitat per mantenir-nos lligats a la seva plataforma, els permet conèixer-nos millor i, per tant, ser més precisos en la publicitat i els continguts que ens ofereixen.

Inicialment, podríem pensar que això no és negatiu, ja que ens estan mostrant el que ens agrada o ens interessa sense necessitat d’haver-ho de buscar. No obstant això, si ho pensem bé, hi ha un parany en aquest plantejament: la nostra atenció és finita i el nostre temps és limitat. D’altra banda, si focalitzem l’atenció només en allò que ens mostren, que “casualment” és amb el que estem d’acord o ens agrada, perdrem l’oportunitat de valorar altres alternatives, alhora que reduïm el nostre camp de visió i atrofiem el nostre sentit crític.

Totes les plataformes desenvolupen mecanismes de persuasió que busquen mantenir-nos-hi “segrestats”, ens ocupen gran part del temps i ens redueixen substancialment la  capacitat de concentració i de reflexió. I el pitjor de tot és que aquests mecanismes de segrest estan dissenyats per fer-nos pensar que som nosaltres mateixos els que hem pres la decisió.

El temps és un valor molt preuat i hem de saber administrar-lo. El fet de tenir segrestada la nostra atenció redueix el nostre temps de descans i d’oci i, sobretot, escurça els espais que podem dedicar a la solitud i el silenci. En un món ple d’informació, i molta de poc rellevant, falsa o interessada, on les plataformes socials intenten atreure constantment la nostra atenció, hem de saber trobar espais per escoltar al nostre voltant sense interferències.

David Martínez

Malgrat les guerres, els mals hàbits alimentaris, la fam, la desertització, el càncer, la violència i les minses pensions per a sostenir-nos en la vellesa, la mitjana d’esperança de vida ha augmentat en el món, encara que en alguns països més notòriament que en d’altres. Moltes persones es fan grans, força grans, en molt bones condicions de vida.

No fa gaires anys, el comú era que una persona visqués tota la seva trajectòria professional a la mateixa empresa. Molts aprenien així un ofici, anaven millorant les condicions laborals al llarg dels anys i acabaven jubilant-se en aquest lloc amb molta satisfacció d’haver-se desplegat i exercit al costat d’altres que els coneixien, sabien les seves fortaleses i debilitats i amb qui havien compartit «tota una vida».

Actualment tenir un títol professional serveix de molt, però no necessàriament per a treballar en allò que es va estudiar i, de fet, el món i la vida donen tantes voltes que la mateixa persona, en els mateixos anys que abans, canvia diverses vegades d’empresa, de feina i fins gairebé de «sentit». Per exemple, amb els anys, un docent pot perfectament ser artesà i enfocar un camí més introspectiu, o estudiar una segona carrera i combinar-les. Serà la mateixa persona i en el més profund del seu ésser hi haurà coses essencialment iguals, però en d’altres es veurà a si mateix molt diferent.

Cada persona és única i irrepetible, no n’hi ha dues d’iguals, però també és cert que tots ens podem desplegar, podem descobrir aspectes nous de nosaltres mateixos, aprendre coses noves, reinventar-nos i «començar de nou», més d’una vegada. La necessitat de tenir un treball millor, de créixer humanament, en definitiva, de ser més feliços, és un motiu potent per a, arribada una edat, revisar i reubicar el perquè profund de tot, però atès que avui vivim més, és prudent que pensem que, si no ens morim abans, les probabilitats que tenim d’arribar a ser vells en bon estat físic i mental són moltes, i que llavors voldrem ser persones actives i felices. Per tant cal preparar-se i aplicar assenyadament una certa enginyeria a la pròpia vida. Una persona plena i joiosa sempre es pot aturar a aprofundir més, a curar alguns dolors (que tots en tenim), a sortir de la zona de confort i obrir-se a camins diferents, insòlits.

El Realisme Existencial, que és una clau de lectura molt útil per a aprendre a viure, pot llegir-se i aplicar-se més d’una vegada a la vida. Si em vaig sorprendre un dia d’existir, essent tan fràgil el fet mateix que m’engendressin, també puc avui treballar per estimar millor, agrair el present, aprendre a envellir, entusiasmar-me amb noves perspectives i projectes. A vegades ens expliquem una vegada i una altra la mateixa història agraïda i no veiem altres parts de la nostra vida que també són riques i ens il·luminen.

Una de les claus per a rellegir amb goig el present és encarar que el que ve és aprendre a envellir i aprendre a morir, i que totes dues coses són part de mi, de la meva vida, del meu ésser més profund.

Elisabet Juanola

El món contemporani, enlluernat per la quantitat, no atén la importància del coneixement que implica la capacitat de manejar, digerir, administrar, relacionar, interpretar i, a la fi, poder copsar quan, com, per què i per a què és realment valuós un contingut.

Sembla obrir-se una distància cada vegada més gran -amb risc d’esdevenir insalvable- entre els que s’abandonen al ritme vertiginós del desenvolupament tecnicocientífic i els que se senten temptats de baixar d’un món que cada vegada els resulta més aliè. Enmig, per fortuna, aquells que acullen i potencien el desenvolupament de les ciències, les tècniques i els diferents sabers, però aposten per un maneig ponderat no aliè als aspectes ètics implicats.

Cada època ha d’enfrontar-se als seus propis reptes, i en totes elles emergeixen figures que deixen pistes de com fer-ho satisfactòriament. És el cas de Sant Albert Magne, figura insigne de l’edat mitjana de qui pren el nom la Universitas Albertiana. Dels seus actes i ensenyaments, n’extraiem criteris plenament vigents a dia d’avui i que il·luminen el present.

• No s’ha de menysprear cap font de coneixement, antiga o nova, ni persones, ni tradicions, ni disciplines. Va ser el primer a veure l’enorme aportació que suposaven la ciència i la filosofia greco-àrab per a la teologia cristiana, especialment el pensament aristotèlic. La seva resistència a deixar-se portar pels prejudicis indica humilitat i saviesa.
• Respectar l’estatut, mètode i objecte de cada disciplina i la seva àrea d’abast. A Albert Magne correspon haver defensat els drets de la raó humana sense caure en l’absolutització que segles més tard portaria la Modernitat. A més, amb la seva concepció, va rescatar tant per a la teologia com per a la filosofia el lloc que a cadascuna li correspon, la qual cosa redunda en bé de totes dues. Aquestes eren les seves contundents paraules: «N’hi ha que, no sabent res, volen impugnar l’ús de la filosofia […] sense que ningú se’ls oposi, blasfemant del que ignoren com bèsties brutes».
• Entendre que l’observació i l’estudi són també expressió de l’ésser contemplatiu. Mirar, atendre, escoltar, relacionar, per anar ampliant el coneixement de la realitat. Claredat i distinció per calibrar i ordenar adequadament. I en tant que creient, això suposava la possibilitat d’apropar-se a Déu mitjançant el contacte amb les seves criatures. Va ser més que notable la seva contribució als coneixements del que avui englobaríem com a ciències naturals.
• El bon mestre sap respectar a cadascú, reconeixent el seu caràcter i detectant la seva particular vàlua més enllà de l’aparença. Segons diuen, Tomàs d’Aquino era un alumne relativament callat, per això els seus companys li deien bou mut. Albert va dir: «Nosaltres l’anomenem “bou mut”, però ell donarà tals bramuls amb la seva doctrina, que ressonaran en el món sencer». La seva fidelitat a l’amistat i a la veritat el van portar el 1277, sent ja ancià, a desplaçar-se a París per defensar les doctrines de Sant Tomàs que havien estat condemnades.

Des de l’Edat Mitjana, doncs, ens arriba un ensenyament atemporal: que el coneixement és una expressió d’amor. És l’estima pels éssers, per la naturalesa, el que ens encoratja a atendre’ls amb respecte per intentar conèixer-los. I allò que aprenem és el que ens ajuda a poder cuidar millor. Per això, és procedent estimar el coneixement pel que té de valuós en si, sense buscar una rendibilitat immediata. Perquè tot allò relatiu a l’amor adquireix valor en si mateix.

Potser és aquest el criteri que pot ajudar-nos a discernir què fer amb tantes dades que avui ens envolten. El que és valuós i el que val la pena aprendre és allò que contribueix a tractar millor l’existent i procurar-li un millor viure.

(Agraïm a Moisès Pérez Marcos, OP, la documentació sobre Sant Albert Magne.)

Natàlia Plá