“D’aquesta no ens en sortirem sense ferides.”

Aquesta va ser la intuïció vital que es va encendre en el meu interior quan es va constatar que aquesta no era una falsa alarma més, que això que hem acabat anomenant amb familiaritat “pandèmia” anava de debò i que el futur era imprevisible d’una manera nova per a la nostra generació. Si hi havia ocasió, encara afegia: “qui en surti només amb esgarrapades, estarà de sort; i només ens queda desitjar no estar entre aquells a qui tocaran ferides punyents perquè, inevitablement, a alguns els tocarà…”.

Tendeixo a desconfiar dels escarafalls sensacionalistes que han proliferat en els darrers anys, alimentats per les fake news, les TIC i les xarxes socials. Però em fa l’efecte que, per culpa d’això, acaba complint-se un cop més allò de Pere i el llop. Tanta amenaça vana difosa frívolament, que, quan n’arriba una de veritat, no li fem cas fins que ja la tenim a sobre. Aquest és el problema de jugar amb la mentida: que sembra un camp de mines en la societat i fa perillar la confiança i la credibilitat. I desconfiats, escèptics o paranoics, som molt més febles.

Ens enforteix reconèixer en veu alta la nostra vulnerabilitat i la nostra fragilitat. Ens enforteix expressar de viva veu els nostres temors. Les pors silenciades es fan poderoses, són invasives i generen inseguretat. Els temors compartits ‒en la seva deguda mesura‒, alleugen, es redimensionen, perden expansió. Tant de mal fa no dir-los com parlar-ne sempre.

No es tracta de provocar el pànic col·lectiu, sinó de permetre’ns l’expressió d’allò que ens inquieta per poder-ho posar en diàleg amb altres mirades, amb altres sensibilitats, amb altres sabers. Així, sovint, ho ponderem millor i ens preparem per canalitzar-ho adequadament i que el pànic es mantingui en nivells controlats. Recordem que tenir por no és, en si, res negatiu. Forma part del sistema de defenses de la persona. Tan sols cal tenir cura de no desenvolupar una mena de malaltia autoimmune, de tal manera que les pors ataquin les nostres fortaleses.

En les últimes setmanes he sentit molt a parlar de por i d’incertesa. En el context que vivim ‒i que patim‒, no són aliens entre si. La comuna càrrega d’incertesa que comporta la vida humana ha crescut exponencialment. Sumits, a més, en aquesta temptació de tots els temps que fa a l’humà creure’s més poderós del que és, la situació que vivim ens ha descavalcat. Toca tornar a mirar la vida arran de terra, la posició de la humilitat.

És cert que el nivell d’incertesa és tan alt que difícilment el percebem com una amenaça greu que activi la nostra por. Així que cal centrar-se en els recursos que tenim per respondre-hi. Identificar bé quins són i quins no, perquè d’aquí és d’on beurà la fortalesa en forma de resistència, aquesta que tant vam cantar a l’inici del confinament i que també és aplicable a sostenir-se en la incertesa.

Repasso alguns dels llocs comuns que hem estat sentint (o transitant).

El primer, que només valorem les coses quan les perdem. Doncs mirin, no necessàriament. Aquesta només és una de les formes d’aprendre el que és valuós. Des d’aquesta posició d’humilitat, percebem tantes coses com un regal, com una cosa extraordinària o meravellosa, que no necessitem perdre-les per ser conscients que és un tresor. És l’orgull el que no permet reconèixer un bé valuós en si mateix, i no només davant la seva carència.

El segon és això que aquesta situació ens farà millors. O pitjors. Doncs mirin, que tampoc. Que ni aquesta ni cap pandèmia, per ella mateixa, ni ens fa millors ni pitjors persones. Dependrà, com sempre, del que fem amb el que ens passa, amb el que ens toca viure. I això em porta al tercer.

Un jove espavilat em preguntava la meva opinió sobre el que estava llegint a diferents llocs: que aquesta conjuntura ens ensenyaria, per fi, certes coses. A la qual cosa, gairebé com un ressort, vaig respondre: la vida no pot ensenyar a qui no vol aprendre. Li deia que, a còpia d’anys, constatava el nivell d’estupidesa de què pot fer gala l’ésser humà. Que m’agradaria poder-li dir que segur que sí, que d’aquesta era impossible que no n’aprenguéssim certes coses. Però que, honestament, no podia fer-ho. Perquè aprendre de vegades implica canviar. I no és tan fàcil, voler canviar.

Això no obstant, el que sí que li podia reconèixer era que es donava una oportunitat, la qual cosa no és gens menyspreable. Cercant no semblar més desesperançada del compte (el vici per defecte del realista), li assenyalava que alguns temes, menyspreats fins fa poc per la majoria, tornaven a estar damunt la taula. I que la qüestió a clarificar era què passaria, o millor dit, què en faríem: abordar-los i reorientar-nos, o tornar a sepultar-los, dissimulant-los mitjançant entreteniments de tot tipus.

Aquesta oportunitat assenyalava un quart, i per avui últim, lloc comú: que d’aquesta no te’n surts sols. I tant! Ni d’aquesta ni de cap. Perquè l’humà no és un ésser aïllat, ni merament individual. Només sumant mirades, sabers, capacitats, habilitats, etc., aconseguirem enfortir la nostra capacitat de resposta i de resistència. Només tornant a ser humans, salvarem la (nostra) humanitat.

Dies enrere, en un tren, una dona madura preguntava en veu alta on havia de seure perquè, ho reconeixia de seguida, estava tan nerviosa que no era capaç de veure-ho en el seu bitllet. Abans que acabés de dir-ho, una altra una mica més jove, s’havia aixecat i l’acompanyava al seu seient. Ràpidament va arribar la confidència: “la meva mare s’està morint i no sé si hi arribo a temps, ho havia superat però…” a la qual cosa l’altra va respondre: “jo vaig venir pel mateix i, quan l’he vista pujar, no sé per què, però he pensat que era el que li passava “.

El sanglot incontenible de la primera contrastava amb l’emoció continguda de la segona, que es disculpava per no poder abraçar-la, però la sostenia amb la mirada…

Ens vam adoptar uns als altres com a humans. No només donem la mà a algú perquè és el que voldríem que fessin amb nosaltres o amb els nostres. La hi donem, perquè és el que és humà. Perquè, quan no estem atrofiats en la nostra humanitat, aquest és l’impuls que neix d’un cor raonablement empàtic. D’un ésser humà.

Ferits d’incertesa, si. Però ferms en una certesa: la humanitat és el que ens salva, perquè és el que fa que viure valgui la pena.

Natàlia Pla