A l’editorial del mes d’octubre de 2019, es plantejava el repte d’un salt qualitatiu de la democràcia, un canvi en el paradigma organitzatiu de la societat tal com l’hem viscut fins ara. La conjuntura mundial ens està col·locant en el lloc precís de donar-lo, es veu abismal, un gran salt, un nou ordre. Tot i que fa molt de temps que venim diagnosticant que el “sistema” necessita canvis profunds, encara no tenim solucions i és com si no ens atrevíssim a dir en veu alta el que hauria de succeir, o potser… no arribem a imaginar-ho, no aconseguim permetre’ns pensar-nos d’una altra manera.
Veiem peticions molt concretes que apunten al final d’absolutismes ocults i abusos de poder de sistema: aquesta és una pista molt clara del que volem com a societat. Qualsevol estructura, gairebé pel fet de ser-ho, és qüestionada, els llaços, els vincles es construeixen en confiances. Aquesta és una altra pista.
Què és el que ha de canviar?, on ens donem suport?, per construir què?
Fent un exercici imaginatiu en clau de ciència-ficció, si tinguéssim la possibilitat de viure en un món ideal, com l’imaginem?, com faríem el traçat de les avingudes d’una societat quilòmetre zero?, què és el que ja no serveix i cal deixar anar?
Algunes intuïcions al respecte, només observant des de la finestra de Santiago a Xile:
– Cal aprendre una forma de comunicació on el gran accent estigui en l’escolta, comprendre l’altre, no necessàriament per estar-hi d’acord, però sense això no es construeix res. La mestra dialèctica ha estat superada, vam aprendre que la tesi davant de l’antítesi generen síntesi; però també rivalitat, oposats, blanc i negre, esquerra i dreta, distància… Ara ens veiem i som molt més que idees, som persones, subjectes que construeixen i volen construir.
L’altre ni pot ni ha d’ofendre’m, jo he d’aprendre a escoltar i fer-me càrrec del que em desafia. El desafiament m’estimula, la rivalitat porta a l’odi. Ningú té la raó absoluta, tots tenim la nostra raó i també tenim emocions, història, casuística i ens necessitem per integrar.
– Per tant, la comunitat, que no és escollida, és la que tinc a prop, al barri, a l’edifici, a la feina. Amb ells he de començar a construir, a organitzar-nos perquè la convivència valgui la pena, les coses rutllin. Assetjats per la conjuntura, les grans ciutats es tornen llogarets, em veig amb el veí/la veïna que pensa diferent, però segurament tots dos volem el millor. Al carrer, la gent en massa no té por de la repressió, ni de les bombes lacrimògenes, de les bales, no té “res” a perdre. Quins gestos podem intercanviar-hi perquè vegin que el carrer, del qual arrenquen la lluminària, apedreguen i del qual saquegen els magatzems, té habitants ?, com començar a veure’ns, ara que havíem après a no mirar?
– Aquesta és una comunitat on tots aprenem de tots. L’adult no té autoritat pel fet de ser adult; ni el pare o la mare pel fet de ser-ho; ni un sexe està per sobre de l’altre. El que compta és la disponibilitat de la presència, intergeneracional i multitask, cal aprendre de tot: a escombrar, a compartir, a reciclar. Durant dècades ens hem classificat i separat per edats: temps d’anar a l’escola, de tenir o no tenir fills, de treballar… Ara no hi ha generacions, ens reinventem i avui el meu mestre pot ser el que ahir va ser alumne meu.
– Cal desenganxar-nos del que considerem “normalitat”. La normalitat se n’ha anat i ara cada dia és diferent i és l’única possibilitat de ser feliç… o no.
[…] Un salt qualitatiu […]