Malgrat les guerres, els mals hàbits alimentaris, la fam, la desertització, el càncer, la violència i les minses pensions per a sostenir-nos en la vellesa, la mitjana d’esperança de vida ha augmentat en el món, encara que en alguns països més notòriament que en d’altres. Moltes persones es fan grans, força grans, en molt bones condicions de vida.

No fa gaires anys, el comú era que una persona visqués tota la seva trajectòria professional a la mateixa empresa. Molts aprenien així un ofici, anaven millorant les condicions laborals al llarg dels anys i acabaven jubilant-se en aquest lloc amb molta satisfacció d’haver-se desplegat i exercit al costat d’altres que els coneixien, sabien les seves fortaleses i debilitats i amb qui havien compartit «tota una vida».

Actualment tenir un títol professional serveix de molt, però no necessàriament per a treballar en allò que es va estudiar i, de fet, el món i la vida donen tantes voltes que la mateixa persona, en els mateixos anys que abans, canvia diverses vegades d’empresa, de feina i fins gairebé de «sentit». Per exemple, amb els anys, un docent pot perfectament ser artesà i enfocar un camí més introspectiu, o estudiar una segona carrera i combinar-les. Serà la mateixa persona i en el més profund del seu ésser hi haurà coses essencialment iguals, però en d’altres es veurà a si mateix molt diferent.

Cada persona és única i irrepetible, no n’hi ha dues d’iguals, però també és cert que tots ens podem desplegar, podem descobrir aspectes nous de nosaltres mateixos, aprendre coses noves, reinventar-nos i «començar de nou», més d’una vegada. La necessitat de tenir un treball millor, de créixer humanament, en definitiva, de ser més feliços, és un motiu potent per a, arribada una edat, revisar i reubicar el perquè profund de tot, però atès que avui vivim més, és prudent que pensem que, si no ens morim abans, les probabilitats que tenim d’arribar a ser vells en bon estat físic i mental són moltes, i que llavors voldrem ser persones actives i felices. Per tant cal preparar-se i aplicar assenyadament una certa enginyeria a la pròpia vida. Una persona plena i joiosa sempre es pot aturar a aprofundir més, a curar alguns dolors (que tots en tenim), a sortir de la zona de confort i obrir-se a camins diferents, insòlits.

El Realisme Existencial, que és una clau de lectura molt útil per a aprendre a viure, pot llegir-se i aplicar-se més d’una vegada a la vida. Si em vaig sorprendre un dia d’existir, essent tan fràgil el fet mateix que m’engendressin, també puc avui treballar per estimar millor, agrair el present, aprendre a envellir, entusiasmar-me amb noves perspectives i projectes. A vegades ens expliquem una vegada i una altra la mateixa història agraïda i no veiem altres parts de la nostra vida que també són riques i ens il·luminen.

Una de les claus per a rellegir amb goig el present és encarar que el que ve és aprendre a envellir i aprendre a morir, i que totes dues coses són part de mi, de la meva vida, del meu ésser més profund.

Elisabet Juanola

IMPRIMIR