Encara que pugui sorprendre, la intel·ligència dels grups no està garantida pel coeficient intel·lectual de cada individu, tot i que pugui arribar a ser, per descomptat, un factor molt aprofitable. La intel·ligència dels grups es basa sobretot en les seves dinàmiques internes, en la manera com interactuen les persones.

De fet, no és estrany veure persones molt intel·ligents relacionant-se amb dinàmiques tan absurdes, que acaben actuant en contra de les seves pròpies necessitats i objectius comuns. I fent-se mal a si mateixos! Això es pot donar tant en les famílies, com en les institucions (empreses, centres docents, administració pública, associacions…) i, per descomptat, en l’esfera política. I també veiem persones que potser no són tan brillants, però que amb les dinàmiques adequades, tiren endavant. Generen un benefici per a tots els que conformen aquest grup i fins i tot per a la comunitat més àmplia.

Quines dinàmiques podríem anomenar «intel·ligents»?

Les que mobilitzen i aprofiten les capacitats, coneixements i angles de visió de cada un dels interlocutors, incloent-hi participants no habituals, però que tenen alguna cosa a aportar, i les integren per avançar de manera sintònica en una direcció per actuar d’una manera que afavoreix a tots. És el que anomenem «intel·ligència col·laborativa» o col·laboració intel·ligent. Es tracta de les dinàmiques que porten a detectar els problemes i desafiaments comuns, i condueixen a fixar-se metes i estratègies per a  assolir-les.

Això suposa que cada participant expressi el seu angle de visió, afegint-hi la informació significativa; que tots s’escoltin, que analitzin, rebatin o confirmin el que expressen els altres; que siguin capaços de crear nou coneixement i avancin junts sense aferrar-se tossudament al seu propi punt de vista.

En síntesi és acceptar que, com va dir Pierre Lévy, «ningú no ho sap tot; tots saben alguna cosa». Jo hi afegeixo que tots tenim punts cecs i, per tant, és indispensable l’honradesa intel·lectual per a acceptar que algú em digui coses que no sé, fins i tot sobre mi mateixa. En altres paraules, suposa la humilitat de la raó, que accepta que no es pot comprendre tot. Ni tan sols col·lectivament no podem comprendre-ho tot! Però és més fàcil moure’ns en la vida i afrontar els reptes de present, si ho fem d’una manera més participativa.

El resultat final no necessàriament és la suma aritmètica de l’opinió de tots. Cal aplicar filtres i fer síntesi, però, certament, sense les aportacions de tots no seria possible treure unes conclusions adequades.

Queda clar, llavors, per on venen els obstacles, o per dir-ho cruament, quines són les dinàmiques estúpides —tan freqüents— entre persones que han de tirar endavant juntes un projecte o iniciativa: interrompre sense escoltar-se, ignorar-se, insultar-se, amagar informació significativa per a tots, repetir de manera circular consignes ideològiques, transformar la defensa del propi punt de vista en una qüestió d’honor… L’egolatria i la competitivitat exacerbada van directament en contra de la col·laboració intel·ligent i acaben atomitzant la societat en grupuscles incapaços d’afrontar els reptes, que són de tots.

Per a avançar cap a una societat més intel·ligent, cal promoure des de l’escola aquesta capacitat d’escolta, d’obertura al diferent, aquesta disciplina de la conversa i del pensament en comú que incorpora el millor de cada persona. No la fa desaparèixer en la massa, però no exalta la individualitat de tal manera que faci les persones incapaces de col·laborar amb altres.

Leticia Soberón

IMPRIMIR