Amb la postveritat com a teló de fons

Fa uns dies, el director de la Reial Acadèmia Espanyola, Darío Villanueva, pronunciava una conferència magistral intitulada: “Veritat, ficció, postveritat. Política i literatura”. Anunciava que al desembre el terme “postveritat” seria incorporat al Diccionari de la Llengua Espanyola. Uns mesos abans, vam saber que el Diccionari d’Oxford l’havia triat paraula de l’any 2016. Així que, com que la llengua dóna cèdula d’identitat a la postveritat, procedeix certa reflexió al respecte.

Més que el terme en si mateix, sorprèn l’extensió del seu ús. Alguna cosa estranya per a una paraula veïna a la veritat, tan poc atractiva en els cànons socioculturals contemporanis. No obstant això, no deixa de ser curiós que aquest terme no hagi atret l’atenció dels filòsofs. Perquè, certament, no és en l’àmbit de la filosofia on ha sorgit i menys encara on ha triomfat aquest neologisme, sinó en el dels mitjans de comunicació i, per àrea d’incidència, en la política.

Pendent encara de concretar la definició exacta que constarà en el Diccionari de la Llengua Espanyola, el sentit consensuat assenyala que la postveritat remet a “informacions o asseveracions que no es basen en fets objectius, sinó que apel·len a les emocions, creences o desitjos del públic “. Així mateix, recull les “circumstàncies en què els fets objectius són menys decisius que les emocions o les opinions personals a l’hora de crear opinió pública”.

Pot consignar-se la presència de la paraula a partir dels noranta de segle passat, encara que la seva eclosió ha tingut lloc en aquest últim temps, vinculada a la commoció produïda per dos fets polítics: el Brexit i l’elecció de Donald Trump. En aquests casos, el sentit de “postveritat” es radicalitza fins a quedar clarament adscrita a l’àmbit de la falsedat, de la mentida. Diguem que no només indica que les persones segueixin les seves emocions o creences a l’hora de votar, sinó que donen validesa -de vegades sabent que són falses- a notícies, publicacions, dades que clarament difereixen de la realitat. I ho fan perquè hi encaixen millor.

Al meu entendre, és poc afortunat crear un vocable que relacioni amb la veritat -encara que només sigui per associació fonètica-, una cosa que, de fet, pertany clarament a l’àmbit de la mentida.

Un vocable ocurrent que convida a ser usat sembla un engany del diable que, com recorda Lluís Foix al fil de la postveritat (“La veritat és a l’exili”), és el pare de la mentida i vol confondre.

Pertany al grup dels qui es mostren convençuts que l’ús de “postveritat” acabarà per quedar enrere. Però convinc amb Manuel Cruz (“Crítica de la raó chunga”) que, tot i ser així, no pot restar importància al que avui es discuteix. No en va coincideixen algunes anàlisis a qualificar d'”interessant i preocupant” l’aparició d’aquest concepte. No obstant això, no és tanta la novetat, com assenyalen nombroses veus, ja que l’ús de la mentida, la manipulació i la demagògia ha tingut sempre el seu lloc en l’àmbit de la política i de la comunicació social. Potser la novetat sigui que ara són les persones les que han decidit relaxar-se de la tensió que la vida de la veritat suposa i convertir-se en agents difusors d’això que fins ara només alguns polítics i mitjans manejaven.

No obstant això, davant els espants i escarafalls perquè la praxi de la posteritat estigui arribant als nivells que es constata, no puc per menys de recórrer al refranyer per dir que què esperàvem: d’aquella pols, ve aquest fang.

Portem molt de temps d’atac i descrèdit de la raó i, amb ella, de la veritat. Un desviat sentit de la democratització ens ha portat a obviar que una opinió és un judici o valor que es forma: es forma en base a experiències, coneixements, dades; i s’expressa mitjançant arguments. Hem confós la llibertat d’expressió amb dir el que ens doni la gana sense cap tipus de limitació o adequació, ja sigui de contingut o de forma. Hem omplert les taules de debat de tertulians indoctes i insensats.

Com molt bé descriu Antoni Puigverd a “Matriu progre de la postveritat”, hem donat tanta pista a les teories segons les quals tota veritat és -i només és- un constructe induït per la societat, que ara vaguem a la deriva del relativisme. Tal grau d’aquest hem aconseguit, que ha acabat per esvair qualsevol possibilitat d’afirmació. Hem jugat amb el políticament correcte fins a tal punt que ja no es poden dir veritats ni dir les coses pel seu nom sota pena de ser desqualificat per retrògrad o ves a saber què. I ja se sap, com més d’un ha tret la pols aquests dies: tota mentida repetida insistentment acaba tenint la força d’una veritat.

La veritat -i amb ella, la veritat pública- ha deixat de ser important, significativa. I ara ens estranyem que les persones votin -votem- deixant-se seduir per cants de sirenes, que per la xarxa naveguin tot tipus d’infàmies, calúmnies, tergiversacions… Que la fluixesa cognitiva sigui tanta, que ningú comprovi l’origen del que s’afirma.

Bé va estar que, al seu dia, la raó moderna fes crisi, que la veritat única, essencialista i dogmàtica fos destronada. No obstant això, assumir que la veritat no és monolítica no ha d’implicar que sigui només constructe. Que tingui una mica de construcció no implica que no tingui alguna cosa “en si” o “per si”. Que no sigui fàcil aconseguir-la, delimitar-la, pronunciar-la no implica renunciar a la seva existència.

Assumir la humilitat de la raó, que no puc saber-ho tot o que puc equivocar-me en la meva percepció o posició, no equival a negar que existeixi, d’alguna manera, certa veritat en si, no només construïda i condicionada. Que la veritat pugui ser polièdrica, com assenyalen alguns, i que ningú n’arribi a veure tots els costats, no ha de comportar aquest relativisme ferotge que a la fi ens fa pensar que no hi ha per on agafar res.

Hi pot haver una evidència -encara que aquesta es trobi compartint desterrament amb la veritat- d’allò que és la meva veritat i que coincideix amb el que percebo com un bé per a mi. Però no des d’una postura emotivista ni hedonista. Més aviat reflecteix una profunda autenticitat de respecte de l’ésser, de reconeixement del que un és, del que les coses són. Lluny d’una raó abstracta, sí; tant com d’un relativisme amorf.

Enyoro aquell món en què un podia confiar en la paraula d’un altre, en què es donaven les mans i quedaven segellats els acords. M’agrada la gent de paraula, que diu sí quan és sí i no quan és no. I enyoro tant com anhelo una societat i una cultura de paraula, de veritat.

Natàlia Plá