El populisme no és un fenomen nou, però potser en el segle que hem deixat enrere i en l’actual s’ha desenvolupat amb més claredat. Se’n parla molt. La definició d’aquesta realitat és complexa. Podem dir que és l’expressió popular d’un malestar social o polític a partir d’ingredients demagògics. Els seus líders són capaços de persuadir amb grans recursos psicològics i hàbilment saben buscar aquells temes que els ciutadans senten com una injustícia, o bé altres temes que els agradaria que fossin tractats.

No és només una queixa pública, ben orquestrada, la qual convoca a la ciutadania a una resposta. Acostuma a ser la veu dels que no tenen veu i que s’aglutina per forçar canvis. Pot ser una realitat valorable de manera positiva en el cas que es consideri com un motor de canvi per a l’estat. S’ha de valorar com funcionen els populistes, és a dir, el mètode que segueixen, cap a on van -a part de la millora social- i on volen arribar.

Els grans moviments populistes estan avalats per un projecte polític que evoluciona a mesura que aconsegueixen el poder. De fet, la majoria dels canvis socials i de les estructures polítiques han comptat amb aquest recurs popular.

En afegir el sufix -isme a aquest mot popular s’exagera la visió de la realitat. Potser no es pot jutjar aquest sufix com si sempre fos negatiu. També pot ser legítim mentre es respectin les regles de joc sense passar èticament sobre allò del que un es queixa. De vegades el malalt, perquè l’atenguin millor i més ràpid, exagera el seu dolor, potser fruit d’això se li pugui facilitar la curació. El mateix es pot deduir quan es tracta del fenomen populista.

L’estratègia per crear simpatitzants i potser seguidors és veure els que no coincideixen amb ells com a enemics a vèncer. Se sol fer des d’un messianisme que anima a prendre posicions al costat del populista perfecte que se sent com il·luminat per ser el millor i tenir la clau de les solucions polítiques i socials.

Els populistes saben manejar els ressentiments i saben cridar a la gent perquè s’apunti al seu projecte amb recursos habitualment demagògics, en contra dels altres i fan que creguin que ells són els bons i els altres són els dolents, per tant «llenya als dolents».

Culpabilitzar des de fora, sota excuses fins i tot de vegades raonables, d’entrada sol obtenir bons resultats. És la força d’un Goliat enfront d’un David. Els populistes no compten que un dia els perdedors poden organitzar-se i donar una bona urpada al front de Goliat. Aquesta exageració popular pot enfonsar-se en un instant quan es descobreixen errors, inexactituds o falsedats en els líders. I, llavors, això obliga a començar de nou perquè els dolents segurament no són tan dolents com els pinten i els bons tampoc no ho són tant. Sovint, la caiguda dels moviments populistes està sentenciada d’entrada, perquè no acostumen a comptar amb majories tan sonores com es pensen. Molts populismes tenen padrins, ja siguin d’esquerres o de dretes. El corrent de simpatia no sempre es manté. Arriba un moment que el somriure cessa.

El populisme polític queda evidenciat de manera clara en els processos electorals que duen a terme molts líders en els quals la força política es basa en la imatge del seu líder, en com s’expressa i en la seva capacitat d’empatia per sobre de les idees i dels programes que representen els seus partits. Molts d’aquests líders populistes, quan arriben al poder, modifiquen les seves actituds i se situen en una línia més convencional i democràtica. D’altres, lamentablement, segueixen els seus mètodes populistes però aviat perden les regles democràtiques per portar l’aigua al seu molí, inclinant-se per formes dictatorials. No cal citar noms, ni països.

La veu popular cal que sigui atesa i que hi hagi persones que tinguin veritable lucidesa davant la injustícia social. Els personatges que aixequen la veu amb energia per canalitzar democràticament les realitats socials èticament mai no poden anul·lar els drets i els deures dels ciutadans i, sobretot, han de respectar la seva llibertat i el seu benestar. Les regles de joc democràtic han de ser clares i els recursos i els caps han de ser nets perquè l’isme encaixi en el bé social i no es quedi en un procés de pura manipulació a favor d’unes campanyes basades en l’ambició de poder per sobre del servei als altres.

Josep M. Forcada Casanovas

IMPRIMIR