Aquests dies a Espanya, després de dos intents fallits, estem esperant que els partits polítics es posin d’acord per formar govern. En el cas que no ho aconsegueixin, ens amenacen amb la convocatòria d’unes terceres eleccions. L’amenaça de les eleccions comporta que els ciutadans haurem de suportar una nova campanya electoral. No hi ha dubte que la democràcia i el seu sistema d’eleccions ens permeten cada 4 anys donar o treure la confiança als nostres governants, però si abusem del propi sistema la gent acaba per cansar-se i deixar de creure en la pròpia democràcia.

A més a més, les últimes campanyes electorals que hem “patit”, deixen mal gust de boca. D’una banda s’ha generat una certa sensació de preocupació i tristesa i, de l’altra, d’impotència, ja que la ciutadania no acaba de veure quina pot ser la solució real a tot el que està vivint. Molts crits, desqualificacions, publicitats sensacionalistes…, però pocs continguts, que són els que realment poden ajudar a construir una societat més justa i en pau.

Sembla com si les campanyes electorals es plantegessin com una mena de petita “guerra”, un enfrontament entre contrincants. Abans, un tenia la impressió que els contrincants utilitzaven municions de petit calibre, però ara, des del primer moment de la campanya, per desqualificar i eliminar el contrari s’usen les armes de major calibre.

És una lluita per demonitzar l’altre, per convertir-lo en un enemic del progrés, dels treballadors, dels empresaris, de les dones, els homes, del que calgui per assolir l’èxit final de la pròpia candidatura. I, com més poder tenen els que s’enfronten, amb més virulència es comporten en els seus actes i declaracions. Alguns diuen que no cal preocupar-se en excés, perquè el dia de les eleccions s’acaba la lluita, tothom torna a les seves casernes i recuperem la vida parlamentària. És a dir, el diàleg, els acords, el que faci falta. Però les conseqüències del desgast de la campanya cada vegada són més patents i evidents, i el que s’ha defensat amb tant d’esforç i passió, difícilment es deté i menys s’oblida. Per més que vulguin els polítics, res del que es diu, i sobretot s’insinua en la cursa electoral, és en va. La prova la tenim que quan no hi ha majories clares, formar govern esdevé una empresa titànica. Seguim en “estat de guerra”.

Després tothom es queixa de la creixent abstenció o que els ciutadans es cansin fins i tot d’anar a votar. Hem sentit tantes coses d’uns i altres, algunes tan fortes, que ens generen por, davant la possibilitat que uns o altres arribin, els propers anys, a governar-nos. Als ciutadans se’ns demana que ens informem i que ens formem llegint els diferents programes dels partits, però la gran aula d’aprenentatge que hauria de ser una campanya electoral resulta molt decebedora. Perquè, de propostes se’n senten poques, dels programes pràcticament no se’n parla, però de tot el dolent d’uns i altres n’aprenem un munt. I, són aquests els veritables valors per construir una societat millor? Si alguna cosa sap la ciutadania és que la por, la desconfiança en l’altre, mai és bona base per edificar una societat en pau.

I si això esdevé en la cúpula de la societat, és a dir en la vida política, aquesta manera de fer les coses es va traslladant a altres organismes i institucions i va arribant a tots els nivells de la mateixa societat. Ens queixem que hi ha una gran crisi de les institucions, però no la podrem resoldre si no comencem per revisar les goteres que hi ha al sostre de la vida social. Sense aquesta reparació es va provocant una lenta inundació de menyspreu, ressentiments, que impedeix construir el teixit social. Tot i així, llegim en alguns mitjans de comunicació que no cal preocupar-se, que no passa res, ja que tot això forma part del joc democràtic, i que no hem de fer cas excessiu del que es diu en una campanya electoral. Si els mitjans continuen amb aquesta acció de banalitzar les coses, acabaran per banalitzar la democràcia.

I la ciutadania encara està més desconcertada quan veu que molts problemes que està patint, i que s’haurien d’afrontar amb urgència i contundència, no s’atenen per discussions vanes i perquè “tu ets més dolent que jo”. Els problemes que pateix la gent no són de tipus ideològic, sinó humà i, davant determinades situacions de misèria, injustícia, fam, atur, etc., no podem afrontar-ho des de visions “partidistes”. Els problemes els hem de “compartir” i, si és possible, resoldre des de la major unitat possible, perquè certes situacions demanen pressa en la seva resolució. Mentre alguns ciutadans es moren de fam, els governants es passen el dia discutint quin és el grup més preparat per ajudar-los. El problema és que si tarden molt a decidir-se, ja no s’hauran de preocupar, perquè el pas del temps sol resoldre les coses de manera impecable i tràgica per als que pateixen. I això és com la prova del 9. Si no són capaços de buscar solucions ràpides a les situacions urgents de penúria, com hem de creure que els suposats enemics es posaran d’acord sobre qüestions que necessiten el consens de tots?

Si parlament significa parlamentar, és a dir parlar, dialogar, com ens podem creure que els que avui es declaren enemics gairebé diabòlics, sabran parlar per buscar les solucions als temes que la societat els reclama? Cal donar un salt qualitatiu en les campanyes electorals i en la vida parlamentària, pel bé dels polítics i dels ciutadans que encara creiem en els valors democràtics.

Jordi Cussó