Durant aquests primers quinze anys del tercer mil·lenni, la ciència i la tecnologia han fet salts qualitatius en la informació i possibilitat d’intervenció sobre l’ésser humà.
Aporten dades i instruments que permeten no tan sols conèixer, sinó també modelar a voluntat alguns aspectes de la seva genètica, la definició del sexe i certes funcions cerebrals que marquen la seva memòria o els seus estats d’ànim.
Només tres exemples. La descripció seqüencial del genoma humà, completat el 2003, ha obert nous camins a la prevenció i curació de malalties, encara que també pugui implicar l’eugenèsia o la clonació.
Els avenços de la neurociència i la cibernètica possibiliten ja implants digitals en el cos —en particular en el cervell— per a suplir deficiències o lesions. Això fa present la imatge dels ciborgs (híbrids d’humà i màquina), que pertanyia a la ciència ficció. I aquest procés no s’aturarà. Les cèl·lules mare permetran regenerar teixits i fins òrgans de la mateixa persona sense trasplantaments.
Doncs bé, si per una banda som qüestionats per aquests avenços, per l’altra presenciem estupefactes com la barbàrie intenta guanyar terreny en alguns llocs del planeta. Els fonamentalismes de matriu islàmica, la violència per pobresa, diferències polítiques o fruit de càrtels en pugna, que assassinen innocents sense cap mena de fre, ens recorden que encara queda molt camí per recórrer perquè la vida de les persones sigui respectada i guardada.
Les possibilitats i riscos que s’obren davant nostre provoquen sorpresa i interpel·len la nostra posició personal i social. No podem acontentar-nos amb antigues i vagues idees sobre el que és i el que hauria de succeir. Urgeixen debats seriosos i informats en tots els sectors socials per a generar lleis, ètica i fins bases filosòfiques adequades que donin suport a una societat corresponsable davant d’aquests reptes, que no vagi arrossegada pels interessos i ambicions d’uns pocs.
Sorgeix, llavors, apressant i renovada, l’eterna pregunta de l’home davant de si mateix: qui som? Què ens fa humans? Quin és el coneixement que realment ens ajudarà a aconseguir que cada persona pugui viure dignament?
La Universitas Albertiana assumeix aquest repte i avança en l’estudi humil i esperançat de l’ésser humà. Primer, acollint cada persona en la seva individualitat irrepetible, aprofundint després en el seu coneixement amb ajuda de les ciències, amb espais de diàleg i debat a tots els nivells.
Sí. El coneixement no és asèptic. Per a conèixer autènticament un ésser humà, primer cal acollir-lo amb respecte i afecte. I com sabem que és digne d’aquest primer grau d’amor? Perquè existeix. Existeix realment!
Leticia Soberón Mainero
Deixeu un comentari